La drecera a la independència: Devolució

La primera Constitució francesa de 1791 configurava França com una monarquia constitucional on l’assemblea era escollida pels ciutadans mascles i el poder executiu quedava només sota control del rei, qui tenia el poder de nomenar i cessar els ministres. 

                                                

La primera Constitució espanyola (de les Espanyes i les Índies per a dir-ho exactament) va ser la de Baiona de 7 de juliol de 1808, redactada per una assemblea de noranta-un diputats espanyols, convocada per Napoleó i promulgada dos dies desprès de nomenar rei d’Espanya al seu germà Josep. 

                         

La gran diferencia entre l’espanyola i la francesa era la confessionalitat de l’Estat en el cas espanyol, i que en canvi la francesa confiscava les propietats de l’església. 

Quatre anys mes tard, mentre Catalunya formava part del Imperi francès, els espanyols, el 19 de març de 1812, varen fer un reestilyng de la de Baiona per a poder dir que l'havien feta ells, aportant l'única correcció semàntica d’anomenar “espanyols” a tots els habitants de les colònies de Sud-amèrica. Aquesta Constitució va estar activa fins que tornà Ferran IV (VII a Espanya) i se la va carregar el 4 de maig de 1814.   

                                             

Tenint en compte que el 1810 Napoleó ja inicià l'annexió de Catalunya a l’imperi de facto quan va fer encunyar moneda amb les armes de la ciutat i va crear un sistema monetari propi, la pesseta. I, després, amb un Decret Imperial del 8 de febrer de 1810, separà l’exèrcit espanyol de l'Exèrcit de Catalunya, creà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya i ordenà que “la bandera catalana onegi al costat de la francesa”. Més tard, el dia 1 d'abril de 1810, declarà el català llengua cooficial amb el francès; catalanitzà el Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya, i modifica tota la distribució territorial. Més endavant, el 26 de gener de 1812 annexionà de ple dret Catalunya a l’Imperi (canviant totes les disposicions sobre l’audiència, la governació i la distribució territorial del decret de Nova Planta. Amb la caiguda de Napoleó pujà al tro Lluís IV (XVII a França) fins a la signatura de l’armistici que permeté la retirada de les tropes franceses de Barcelona el 25 d’abril de 1814. Podem concloure que per una part Napoleó va abolir de facto el decret de Nova Planta, i també que a nosaltres, la Pepa, només ens afectà nou dies. 

                   

El camí constitucional de Catalunya es molt més llarg, i sense necessitat de copiar els veïns, al contrari, ha inspirat la resta d’Europa pel que fa a llibertats i drets. Fins i tot ha aportat al món una paraula important que tots els idiomes manlleven del català: Parlament. 

    

Les Corts Catalanes naixeren gràcies a l’existència prèvia de la Cort Comtal, iniciada vers l'any 1000, les assemblees de Pau i Treva iniciades el 1021, que ja l’any 1192 comptaven amb el braç popular, i dels Usatges que s’havien iniciat l’any 1170. Jaume I, el 1214, celebrà una assemblea al castell de la Suda (Lleida) i hi féu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial, dels representants de les ciutats i de les vil•les. Jaume I celebrà 10 cops Corts Generals Catalanes. Pere II el Gran institucionalitzà les Corts Reials de Catalunya l’any 1283, i establí que: «Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l'aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans...».                        

Les lleis que es pactaven entre el rei, l’església, els militars i els nobles —agrupats en braços—, es denominaren Constitucions Generals de Catalunya, i aplegaven les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort. 

Les primeres Constitucions Catalanes foren promulgades en les Corts de Barcelona de 1283. Les últimes van ser promulgades per les Corts de Barcelona de 1705 durant el regnat de Carles III, l'Arxiduc. 

 A les Corts celebrades a Montsó l'any 1289 es va crear una Diputació del General, comissió temporal per recaptar el "servei" o tribut que els "braços" concedien al rei a petició seva. 

A les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359, closes a Cervera, es pactà el 19 de novembre la designació de 12 diputats a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a representació dels tres braços. 

A les Corts de Barcelona de gener de 1413, el rei Ferran I acceptà una reforma que dóna autonomia a la Generalitat, regulà la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. 

A Barcelona se celebrava la cerimònia del jurament reial. Als juraments del rei i de l'hereu, sempre a Barcelona, els reis juraven mantenir units per sempre els comtats nord-catalans i les Balears al comtat de Barcelona, i mantenir i respectar les Constitucions Catalanes. 

                                            

Les Constitucions Catalanes eren un corpus legal avançat a la seva època, fins i tot alguns drets encara no existeixen en les democràcies occidentals avui en dia: 

• Inviolabilitat del domicili: «La llar catalana, com á domicili de la família natural, la corporació, la comunitat, etc., es inviolable [...] Si algú promogués ó cooperés á guerres civils ó intestines, si es refugia en el seu domicili propi, no es castigat». 
• Inviolabilitat de les comunicacions: «A Catalunya, la correspondència es inviolable». 
• Sobirania de la llei: «Ni el rei ni els seus oficials poden despullar á algú de qualcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentencia donada». 
• Garanties processals: «Les causes plenàries han de finir-se en el terme precís de 100 dies; si son apel•lacions, en el de 50, i la causa de segona apel•lació en el de 10 dies». 
• Jurisdicció catalana: «A Catalunya no es cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters». 
• Dret de reparació: «Si d'aquí en avant, per algun empleat públic fos fet dany o perjudici a algun ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat». 

    

Desprès de la guerra de Secessió, en el Tractat d’Utrecht, a l’article 13, queda clar que s’han de respectar les lleis catalanes: «Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.» 

                                                          

Queda clar doncs que Felip IV s’obligava a respectar les nostres lleis. 

                                           

Aprofitant la debilitat militar catalana posterior, el rei Felip IV emet el 16 de gener de 1716, el Decret de Nova Planta, on, per a respectar l’article 13 del Tractat d’Utrech, afirma a l’article 42: "En tot el que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell". 

                       

Ja en les Bases de Manresa es reinvindicaven les Constitucions Catalanes. El posterior camí estatutari català ha estat desastrós, i com recentment explicava el president de la Generalitat Jordi Pujol en la seva conferencia a Esade el 8 de març: "Probablement des del primer moment hauria estat bo que la reivindicació política i nacional s’hagués formulat en termes més precisos del que es va fer. Probablement hauria estat bo fer com els escocesos, que també varen perdre la independència a les primeries del segle XVIII, i que ara han plantejat la recuperació de l’autogovern en termes de devolution, és a dir, de tornar el que varen perdre, que en el nostre cas seria: 'Torneu-nos les constitucions de Catalunya que ens vàreu prendre el 1714'. Naturalment amb els retocs que el país requerís, però conservant el fet bàsic de sobirania. És a dir, aferrant-se als drets històrics". 

                                                                                          

Segons els europeus, per a acceptar la independència d’un nou estat, els candidats a unes eleccions han de portar aquest objectiu en el seu programa. Però ningú a Europa nega els drets històrics. Els anglesos no els els neguen pas als escocesos, i els alemanys no van fer cap referèndum per annexionar-se la República Democràtica Alemanya. 

            

Per altra part, els partidaris d’una proclamació de només el Parlament autonòmic català, obliden que aquesta suposaria perdre territoris i amnistiar Espanya. Però, en canvi, si el Parlament Català derogués l’Estatut d’autonomia i proclamés la plena vigència de les Constitucions Catalanes no només no significaria renunciar a cap qüestió posterior —territoris, tractats internacionals d’abans de 1714, reclamació de drets d’indemnització—, sinó que tindríem un Estat ja constitucionalment configurat. I per a això no necessitem ni referèndums, ni noves eleccions, ni manifestacions, ni res d'això.      

Només cal que els senyors del Parlament català, que es van inventar, perquè ho van creure necessari, aquell pèssim Estatut, s’adonin que ara necessitem la independència, necessitem la llibertat, necessitem que es mullin i declarin que les Constitucions Catalanes continuen en vigor i que no necessitem estatuts. 

                            

Qui es pot negar que et tornin el que ja era teu? Els que volem la independència la tindríem. Els que volen pacte fiscal, també el tindrien. Els que creuen en la validesa dels furs navarresos o bascos no ens ho poden negar. Els que defensen el dret de reparació i la memòria històrica, també s’hi haurien d’afegir. I els que reclamen una república no poden oblidar que va ser amb aquelles Constitucions que Pau Claris la pogué proclamar. 

     

Per aconseguir la independència necessitem tenir un pla, i com va dir Joan Carretero: "A Europa i al món els costa menys reconèixer la Devolució a pobles que ja han existit. Un cop presentat al govern espanyol demanarem als britànics la revocació del Tractat d’Utrecht". 

     

Tenim un pla, i es diu Devolució! 

 Miquel Manubens

Les Convenientiae contra els drets

Potser no us ho sembla però estem en guerra. És una guerra diferent, no és una guerra on hi hagi un clar camp de batalla, ni unes normes a complir, ni tampoc uns mínims morals a tenir en compte. Fins i tot no hi ha ni dies de pau, ni llocs de treva.
  
Estem en una situació molt semblant a la del temps d’Ermessenda , on els senyors feudals reclamen els seus privilegis trepitjant els de la ciutadania, les velles lleis democràtiques es veuen relegades per les convinences que els magnats fan entre ells al marge de les lleis de cada poble, i per mitjà, ara ja no de la violència i la guerra sinó d’uns teòrics mercats, posen en entredit la potestat democràtica de parlaments i governs. 
  
En els moments de l’Ermessenda, els senyors feudals eren els garants de l’ordre públic i això els donava la força. Ara l’ordre públic depèn dels governs, i aquests el posen i posaran al servei d’aquests nous senyors feudals dels quals, en molts casos, desconeixem els seus noms. De fet, aquests mercats fan el paper del drac al qual s'han de fer sacrificis per tal de garantir la vida de la majoria dels ciutadans. Un darrere l’altre anirem sacrificant-nos.
I el catalans en sabem molt de com lluitar contra dracs en comptes d’anar sacrificant les millors donzelles. En primer lloc, com a Montblanc cal fer una bona muralla, i si Montblanc és avui Europa, cal no deixar entrar mercaderies foranes sense uns forts aranzels. En segon lloc, cal respondre, i si algú des d'un despatx en alguna illa del Carib ataca la nostra moneda, el normal fóra bombardejar-lo, que ja estem acostumats últimament a fer-ho sense tan bon motiu.
    
En el meu anterior article "Ius prima noctis"  ja us donava algunes solucions per a començar a millorar l’ocupació, i a “Errada crítica del sistema. Reiniciem?” us explicava com, des del temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, es permet als suposats inversors en borsa comprar amb només un 10% de garantia, i que cal prohibir-ho d’immediat, perquè a ningú no ens és permès anar a comprar al supermercat en aquestes condicions.
  
Però si el nostre govern, el català naturalment, no pot o no vol entendre això, i creu que ens ha de fer unes retallades socials per un problema comptable, també es pot solucionar aquest petit problema: posin vostès al balanç de Catalunya "tota la recaptació impositiva”, i consignin el dèficit fiscal com un deute del país veí. És així de simple, un petit problema comptable, tenim un dèficit del PIB del 4,2% i alhora un dèficit fiscal del 9,5%, per tant tenim un superàvit del 5,1% i ja tenim quadrat el balanç i presentem-lo així als examinadors europeus.
  
Si no tenim un problema d’enginyeria comptable, sinó que el tenim de tresoreria, tenim solucions fàcils també. Augmentin els impostos de circulació de vehicles i l'IBI de manera progressiva que representi a qui té un vehicle i un pis normal no pagar ni un cèntim més. Penalitzin molt més els impostos de patrimoni, fent-los més progressius, i aplicables també a Fundacions, Sicavs i a l’Església. Sí, és clar, a l’Església. Perquè tinc un gran dubte, una església que es reforma amb diners públics de qui és? És meva o és del capellà? Si és del capellà que pagui impostos i pagui ell les reparacions i el manteniment, i si és meva que em pagui lloguer quan la fa servir. Oi que és senzill d’entendre?

I amb els nostres números solucionats i amb aquesta garantia de bons complidors, senyors europeus, donin-nos tots aquests territoris que vostès menyspreen i no volen. Si, just, el sud d’Itàlia, Sardenya, Còrsega, Sicília i Grècia. Ja ens en farem càrrec nosaltres. És tan senzill com que anul·lin el Tractat d’Utrecht i ens tornin els territoris del nostre Imperi Català.
I no els pensem comptabilitzar l’immens deute que té Europa amb la cultura grega, no pateixin perquè ja sabem que vostès, senyors del nord, aquestes coses no les valoren. Però sàpiguen que quan això succeeixi, els Mercedes, les AEG i les Bosch, ja no ens faran falta. Nosaltres podrem fabricar millor i més barat que vostès, sense necessitat d’arruinar cap país associat, com vostès fa 30 anys que vénen fent. Amb amics com vostès no necessitem enemics.
MM

"Ius prima noctis"

No sé si us heu llegit la lletra petita d’això que anomenen «reforma laboral», però la pretesa reforma no és res més que el retorn a les condicions laborals imperants al segle XVIII. Si llegiu bé el text en qüestió us adonareu en primer lloc que aquesta llei, en un estat amb cinc milions d’aturats, només servirà per a augmentar-los a sis. I, en segon lloc, si aquesta llei pretén alguna cosa positiva només l'aconsegueix per a una de les parts.

Permetre, via llei, que qualsevol empresa pugui passar-se per l’engonal el conveni col·lectiu negociat per patronals i sindicats és justament carregar-se el famós «estat de dret» amb què fa anys s’omplen la boca. No sé si és inconstitucional o no, però si que és immoral.
Ja m’ha semblat sempre que això que les administracions puguin abaixar unilateralment i sense cap negociació els salaris o les condicions laborals dels seus treballadors era un abús inacceptable, que contravenia qualsevol formulació democràtica. Estant d’acord amb les retallades, penso que aquestes haurien d’haver estat basades en normes generals a les quals tendir, i després acordar amb treballadors i sindicats la seva aplicació.

Acomiadar un treballador és el càstig màxim a què se'l pot sotmetre. Permetre un acomiadament tan lliure, sense alhora castigar els responsables d'arribar a aquest extrem, és un acte d’injustícia social. He estat empresari, i sempre he dit que tot acomiadament era una errada de l’empresari; en primer lloc, per no adonar-se al seu moment de la poca idoneïtat del treballador en el període de prova.

Ara, quan una empresa acomiadi cent treballadors per una mala política comercial, al director comercial en quin poltre de tortures el posaran? Això la llei no ho diu. Quan s’acomiaden treballadors, quin càstig tenen els directius tant si aquests són d'empresa privada o pública? Fins ara el càstig per a l’empresa era un fort cost econòmic, i això demanava alhora responsabilitats directives. Ara, podent acomiadar tan fàcilment, rebaixar els sous, o canviar les condicions laborals pactades prèviament, els directius de les empreses esdevindran nous barons feudals. D’aquí al dret de cuixa (el tristament conegut «ius prima noctis») només hi va trencar el petit fil de la necessitat econòmica familiar de la secretària —o del secretari—.
I amb tants d’aturats el que és necessari són mesures que ajudin a crear ocupació, per exemple:

• Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 16 a 26 anys, pugi anualment del 0 al 100%. Aquesta mesura afavoriria la contractació de joves.
• Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 55 a 65 anys es vagi reduint del 100 al 0%. Aquesta mesura afavoriria que les empreses no es desprenguessin de la gent gran.
• Que les empreses tinguin rebaixes molt importants de l’Impost de Societats, proporcionals a l’antiguitat mitjana dels seus empleats. Mesura que tracta de premiar les empreses que mantenen les seves plantilles.
• Que tots els instituts d'ensenyament secundari —resten buits tots els dies laborables des de les 5 de la tarda fins l'endemà al matí—, s’ocupin per a completar els currículums escolars d'aquells adolescents o joves que deixaren els estudis per anar a treballar a la construcció. De 17 a 22h a completar la seva formació bàsica, i que aprenguin anglès i informàtica. I després tots a aprendre un ofici a una escola de formació professional. Traiem tots aquests nois de les cues del SOC, o s’hi estaran de per vida!
• Que tots aquests nois i tots els que estudien FP puguin treballar quatre hores en una empresa exempts de pagar la quota de la seguretat social, però amb una petita setmanada que els permeti de no ser una càrrega a casa seva.
• Que es lluiti contra l’economia negra amb positivisme. Tots els rebuts de feines o serveis que paguem en negre a les cases particulars, de dones de la neteja a paletes, haurien de poder desgravar a la declaració de la renda, i al que fa la feina alliberar-lo de pagar cap mena de quota mensual, fent un únic pagament a fi d’any si aquells ingressos, descomptades les despeses necessàries, suposessin més de tres cops el SMI anyal. La declaració, en aquests casos, la podria fer la pròpia administració automàticament, permeten pagar-ho l’any següent, a terminis si convé.
• Que es creï un salari mínim a percebre per tot treballador que tingui més de 15 anys cotitzats, i que d’aquest es pugui descomptar el cobrat el mes anterior via petites feines fetes. Incentivant els que fessin aquestes feines, pagant-los un percentatge extra.

I el que més afavoriria la creació d’ocupació seria eliminar les quotes a la Seguretat Social, i que tots funcionéssim només amb IRPF. Que totes les transaccions entre empreses i autònoms fossin bancàries, i que es descomptés el corresponent a l’IRPF o a l’IVA automàticament en fer el pagament. Amb només 3 codis de tipus d’operació: 1 pagaments entre empreses, 2 pagaments de retribucions, i 3 traspàs entre comptes del mateix titular. No hauríem de patir a l’hora de pagar els impostos, ja estarien pagats, només els liquidarien informativament, o pagaríem/cobraríem una petita diferència. Les empreses i autònoms aixì només pagarien impostos de les factures realment cobrades, i, de passada, les nostres caixes disposarien d'uns diners fins el dia oficial de liquidació d'impostos. Però, és clar, s'eliminaria molta feina burocràtica, tots els funcionaris de la SS i gestors tindrien molta menys feina.

Finalment m’adono que dissortadament el meu govern no té cap pla laboral, i només va dient amén a les propostes salvatges del PP, o bé dóna suport a la genial idea de construir un «Las Vegas» al Prat de Llobregat. Mentrestant, l’absència de pla, i les noves lleis del PP, provoquen el tancament de Derbi. Anem ben arreglats...

MM

Positivisme i endavant

Penso que en aquests últims trenta-cinc anys el patriotisme català ha perdut molt de nervi. Llegir, escoltar o veure diàriament els mitjans de comunicació de massa fa prou pena. I potser la culpa no és dels mitjans —malgrat que ells s’ho pensin, els periodistes o els tertulians no creen opinió—, simplement intenten reflectir  la societat, per així poder mantenir el plat a taula.

Cada dia tenim una notícia que es fa aparèixer a l'opinió pública com un atac dels espanyols. Ara resulta que el desastre de Spanair també és un atac a Catalunya... no fotem! Una companyia de baix cost, amb seients estrets per a la mida d'un europeu normal, pot representar el nostre país? Sí que anem malament doncs.
Si una gran superfície d’artefactes que semblen mobles o un parc infantil no fan servir o menyspreen el català, és un altre atac? A veure si ens aclarim, en totes les empreses el més important és el client, i qui no respecti els usos, necessitats i costums del seus clients està condemnat a plegar.
Fa uns anys a una marca —líder de vendes d’electrodomèstics de línia blanca a Catalunya— se li va ocórrer la genial idea de fer aparèixer la seva marca en una samarreta també blanca d’un equip de futbol. Què li va passar al seu lideratge de vendes? Doncs, va caure en picat. Després una marca de telèfons mòbils la substituiria en la samarreta d’aquell equip. Què va passar? Doncs el mateix.  
Per contra, quan gent de Ponent han pretès boicotejar determinades empreses catalanes, què ha passat? Elemental estimat Watson: dites empreses han venut a d'altres llocs, fins i tot amb preus més alts, i han crescut les vendes.

Aleshores, tota empresa que no ens respecti sap què li tocarà, i si, a més a més, aquella gent ens boicoteja, millor, així les nostres empreses espavilaran. Però dissortadament no espavilen prou ràpid. No entenc perquè les empreses catalanes no s’obliden d’una vegada per totes del mercat espanyol i s’esforcen a implantar-se al Sud i Migdia de França i a Itàlia.
Qualsevol inversió a Espanya és com donar de menjar als propis botxins. Quin immens error totes les expansions espanyoles de bancs i caixes catalans comprant entitats enfonsades a Espanya. Amb els mateixos diners millor tenir filials a França o a Itàlia, i aleshores un govern sol no ens podria fer la punyeta.

També periòdicament apareixen plataformes unitàries amb noms diferents, però sempre amb les mateixes persones encapçalant-les. Totes elles tenen el mateix suposat objectiu fa anys, unir. Segurament Catalunya deu ser el país amb més plataformes unitàries del món. I què han aconseguit en tots aquests anys totes elles? Marejar la gent, fer-los creure que aquesta era la bona, per a finalment posar-se a les ordres dels partits oficials, i convocar manifestacions que no serveixen mai per a res amb lemes estúpids com «volem un estat propi», o volem tenir «dret a decidir». Tots els estats són propis i el dret a decidir el tenim, altra cosa és si volem exercir-lo...

Suposo que a la propera el lema serà «volem fer descosits», i acabarem tots la manifestació descosint els nostres vestits davant la Delegació del desgovern central, com el famós escamot suïcida del film La vida de Brian . No perdeu ni un segon en aquestes parides. No han servit de res en trenta-cinc anys.

Prou de cercar exemples exteriors, Catalunya tenia ja Constitucions quan altres països d'Europa encara ni existien com a estat. Prou d’esperar a veure què fan altres per a després demanar el mateix, com fan les autonomies espanyoles amb els estatuts nostres. Prou de preocupar-nos sobre què fan o què no fan els partits espanyols, aquells fan la seva feina, els nostres han de fer la nostra. Prou de criticar als partits catalans, expliquem les coincidències obviant les diferències. Prou d'usar aquestes maneres espanyoles de fer —i allò més important, de pensar— les coses, tenim molta més història i símbols molt més antics que tots els països europeus. Som els catalans, collons. Som els qui teníem l'exèrcit i la marina més temuda d’Europa. Prou de fer el ploricó!

Per tant, no ens preocupem tant pel que diuen o el que fan altres, i comencem a preocupar-nos més del què hem de fer nosaltres. I què hem de fer nosaltres? Mirar endavant, i treballar per anar endavant, mai enrere! Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tota altra cosa és contrària als nostres interessos. 

I, posats a tenir objectius amplis, hem de pensar en tota la Nació Catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a Brindisi.  Després ja negociarem, o no! Però el que ha de ser innegociable és recuperar les nostres Constitucions, els nostres Drets i les nostres Llibertats. Reagrupem-nos, i qui no estigui disposat a treballar que s’aparti, que som molts, però dia a dia som i serem molts més si els catalans ens veuen amb pas ferm i decidit.

Nota: Segons el Diccionari de l'IEC, Positivisme : «Doctrina filosòfica segons la qual s’ha de renunciar a la metafísica i limitar-se al coneixement que proporcionen les ciències positives».

EL NOSTRE FUTUR LLIURE - Parlament fet a Montjuïc en la Commemoració de la Batalla de Montjuïc de 26-01-1641

Montserrat Tudela ens ha recordat els fets que avui commemorem en aquest històric castell. Les Constitucions Catalanes llavors vigents, no permetien que l’exèrcit català pogués intervenir fora de la nostra terra sense el consentiment de les autoritats catalanes. I això no havia estat respectat. Per tant, els catalans, en aquell conflicte, el que estaven defensant eren els seus Drets, les seves Llibertats i les Constitucions Catalanes.
 
En canvi, el motiu de la guerra de successió posterior, la de 1714, fou simplement el de triar entre un rei de la família Borbó o un de la família Hasburg. Malgrat això, els nostres enemics van aprofitar per a endossar-nos el Decret de Nova Planta per dret de conquesta.

En l’anomenada transició democràtica, que fou de tot excepte  democràtica, els politics catalans van cometre un doble error:
El primer: Insistir en voler trobar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, oblidant que la reivindicació permanent del poble català era i és recuperar les nostres llibertats, és a dir, les Constitucions Catalanes.
El segon: Els nostres polítics s’equivocaren de nou tornant a demanar un Estatut d’autonomia, element estrany en la nostra història ja que en el seu moment vàrem ser una nació lliure. En aquest terreny de joc, la partida sempre és a favor del contrari, qui primer negociarà, i després retallarà fins que no quedi res. Ja coneixíem aquesta trampa, i l’hem repetit dos cops.
 
¿Com podem confiar en Espanya després que amb tota la força de les seves armes i del seu aparell d’Estat fan present permanentment es dret de conquesta des de 1714? 
Catalans i catalanes. Els enemics de la nostra pàtria ens volen fer creure que estem derrotats.
Derrotats?  On és la derrota?
 
Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i per a que la nostra nació desaparegui.
Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: Les hem guanyat totes. Totes!
•    No és una gran victòria que estiguem avui celebrant un acte en la nostra mil•lenària llengua?
•    O potser la Renaixença industrial i cultural no va ser una gran victòria enfront de l’Espanya subdesenvolupada i buròcrata?
•    O no va ser una gran victòria el desenvolupament industrial a Catalunya? Madrid, avui en dia, i malgrat tot el suport de l’Estat és una illa industrial que funciona a base de comissions o de contractes de l’Estat o directament de subvencions. Mentre que l’eix Mediterrani és la major potència exportadora del Estado espanyol.
•    O no és una gran victòria moral que estiguem avui aquí recordant els Soldats catalans?
•    I que haguem integrat a la nostra llengua i cultura milions d’espanyols que vingueren perquè hagueren d’immigrar, i que avui en dia, encara que alguns d’ells no gosin parlar català, senten com a pròpies les reivindicacions catalanes?
•    O no es també una gran victòria que Espanya hagi de recórrer, amb totes les trampes jurídiques possibles, als seus alts tribunals per a  imposar-nos el seu idioma?
Ja sé que enfront d’aquesta visió se’n podrien comentar moltes altres de negatives, però són els efectes positius els que ens faran seguir progressant.
 
Avui en dia, a la majoria dels polítics catalans els manca un concepte transcendental per a aconseguir els nostres objectius de llibertat, “El sentit d’Estat”. El del nostre estat. I aquesta manca de  “sentit d’estat” els fa caure novament en les errades de sempre.
Ara tímidament es parla de sobirania i de pacte fiscal. Torna a ser una greu errada, i us diré per què. Els polítics catalans, voluntàriament o no, obliden les nostres arrels.
Quan es pregunta a la gent si vol la independència s’està plantejant una cosa nova. S’hi pot estar a favor o en contra, però totes les coses noves costen d’acceptar.
 
Nosaltres hem d’explicar als catalans que el que desitgem és la Devolució de Les Constitucions Catalanes. DE-VO-LU-CIÓ. Devolució és una paraula que defineix clarament els nostres desitjos. Devolució, tal i com diu el diccionari és:  Acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primer. 
 
Hem d’acceptar que els ciutadans de Catalunya, per una o una altra raó desconeixen la nostra història però si els parles de Devolució de Les Constitucions Catalanes ho entendran en un minut. Estem reclamant el que ja teníem i ens fou arrabassat per “dret de conquesta”.
Cap nació arriba a la independència sense tenir un pla. Només un pla clar on estigui definida clarament la forma jurídica que es desitja esdevindrà vàlid a nivell internacional. 
 
Els seguidors de Vicens Vives han imperat l’últim mig segle en el nacionalisme català, i com a conseqüència, l’absència de pla: Pretenien il•lusòriament anar arranjant Espanya, mentre nosaltres anem aportant amb el nostre treball els recursos econòmics suficients per a aquesta suposada modernització. Han fracassat!
 
Partint aleshores de l’arrel, La Devolució, podrem iniciar el que realment ens manca, el Sentit d’Estat. Aquesta manca de sentit d’Estat que fa que, per exemple, ni a les lleis catalanes estigui definit el nostre escut, l’escut del comtes de Barcelona, que és el segon més antic d’Europa, i en aquets moments som l’única nació d’Europa que no té escut.
 
Reclamar la Devolució ens permetrà descobrir el nostre gloriós passat  i per tant fer més contundent i donar contingut a la frase que alguns utilitzem fa molts anys: Visca Catalunya Lliure!

ECONOMIA MUNDIAL AMB WINDOWS: ERRADA CRÍTICA DEL SISTEMA. REINICIEM?

Els locals de lloguer

Avui, encara que no ho sembli, un dels majors problemes econòmics que tenen les empreses i les botigues és el del cost dels lloguers. Si us n'adoneu, la major part de botigues tancades corresponen a edificacions noves. Són minoria les empreses o botigues que tanquen tenint el local en propietat. Els lloguers dels locals són molt cars perquè encara estan al nivell de la bombolla immobiliària. I això ho ha provocat l’alça excessiva dels preus dels habitatges.

Fa anys una hipoteca te la donaven a 12 o a 14 anys. En permetre fer hipoteques a 30 o a 35 anys, i oferir desgravacions fiscals en la declaració de la renda, la gent no parà compte als imports totals sinó només a l’import mensual del rebut. En augmentar els preus dels habitatges, ho feren alhora els dels locals comercials. En teoria el govern oferia desgravacions fiscals al ciutadà, però això augmentava la seva capacitat de crèdit i de retruc beneficiava als bancs. Era com si l’estat subvencionés els interessos bancaris. Per contra, les empreses no podien desgravar els interessos de la hipoteca. Aquí hi ha l'origen de la bombolla immobiliària, i no ha estat culpa, com ens volen fer creure, de la gent que només cercava resoldre la seva necessitat d'habitatge.

El sector públic

I en aquest món a l'inrevés també succeeix que els horaris dels empleats públics siguin més curts que els del sector privat. És un absurd que qui viu dels impostos treballi menys hores que la resta (i aquests darrers no tenen pas el lloc de treball assegurat).

Ara arreu planegen retallades. El govern regional català també, i a aquest respecte penso que seran insuficients, perquè si es manté l’espoli fiscal i l’economia no comença una línia ascendent, caldrà mes retallades. I sense inversions en obra pública, i sense ajuts a les empreses per al seu I+D o per a la renovació de maquinària, és impossible que l'economia millori amb rapidesa. 

Fixeu-vos que només es posen pedaços. Ja se senten veus, fins i tot de gent molt rica, avisant que els impostos per als rics no poden continuar sent tant baixos. Però no veig cap governant plantejar-se resoldre aquest contradicció.

El problema més important pel que fa a les retallades és precisament la manera nacional de veure què és la administració publica. Per una banda hi ha la visió espanyola on tots tenim dret a tot, on fa anys que paguem impostos (que ve d’imposar, no ho oblidem), i on si el poble del costat te una escola, o un poliesportiu o un CAP, nosaltres també hi tenim dret, malgrat desprès els veiem sempre buits. Racionalitzar els serveis tant en la sanitat com en l’educació és una simple qüestió de ràtio, i no de retallar el consum dels bolígrafs o del paper de vàter, i encara menys perjudicar el servei. Per l'altra banda hi havia la visió catalana, consistent en què tots paguem contribucions (hi contribuïm) per a subvenir les despeses comunes, les quals han de ser les justes i necessàries, sense luxe ni malbaratament. Dissortadament, gràcies als socialistes, la mentalitat catalana canvià, i ara costarà molt d’esforç redreçar-la.

La crisi sistèmica

Cada setmana el govern central (sigui del color que sigui) es treu de la màniga un nou invent per intentar sortir de l'actual crisi econòmica. Però això no te solució. I no te solució perquè el problema és que la major automatització i robotització ens porta, ara per ara, a un futur amb uns nivells crònics d’atur. I tampoc no veig que els sindicats plantegin, d’una vegada per totes, que és necessari repartir el poc treball entre tots d’una manera més justa i equilibrada.

Ni podem pagar tants funcionaris (amb jornades més curtes i treball de «per vida»), ni pot ser que a l’empresa privada hi hagi tants aturats, ni el sistema podrà finançar eternament uns índexs d’aturats tant alt, sense prendre recursos a altres prestacions socials.

I ja sé que és la xocolata del lloro, però o se suprimeixen privilegis (com el de tenir una illa de vacances per a funcionaris), i molts altres que hi ha per als funcionaris fins a tota la classe política, o la sensació que tindrà la gent és de presa de pèl, i es qüestió de temps que la indignació vagi molt mes enllà de quatre tendes d'acampada muntades en una plaça.

El sistema fiscal

A banda de repartir el treball de manera més justa cal, amb urgència, canviar tot el sistema fiscal i deixar de basar-lo en les rendes del treball. O desapareixen els impostos sobre les nòmines dels ciutadans, tant si es diuen IRPF com si es diuen quotes de la SS, o s’haurien de posar aquests mateixos impostos a les màquines que substitueixen les persones. Una cosa i l’altra perjudiquen les empreses, i per tant, son errònies.

Gent auto-qualificada de progressista manifesta que els robots haurien de pagar IRPF. Com si dels robots no en paguéssim els costos de compra i del seu finançament (i manteniment). Aquesta mena de pensament «progre» ens portaria a  fomentar una societat similar a la dels amish americans.

Si suprimim l'IRPF i le quotes a la SS, tampoc no hi hauria causa per a l'economia submergida, la qual segons la FUNCAS suposa el 20 per cent de l’economia i el 20 per cent de l’ocupació totals. Penso que exageren, excepte que es refereixin a les vendes de drogues o d'armes que financen les entitats bancàries espanyoles, i potser sigui per això que la FUNCAS coneix xifres tant acurades...

Si es manté aquesta estafa de la globalització i tenim clar que els europeus, pel fet de tenir retribucions i prestacions socials diferents, mai no podrem competir en preus amb els orientals, l’únic sistema fiscal que fora just i alhora produiria creixement econòmic, seria el que gravés les propietats, tant les immobiliàries com les financeres. El gran absurd és que les grans fortunes paguin un 1 per cent d’impostos, i en canvi el treballador mig pagui gairebé un 45 per cent (IRPF+Seguretat Social). Si es paguen més impostos hi ha menys renda disponible, i per tant menys consum.

És absurd que les petites empreses paguin un 30 per cent d’impost de beneficis i en canvi les grans multinacionals se'n salvin pagant molt menys fent totes les martingales legals possibles. Qualsevol impost a les empreses productives o de serveis perjudica el treball, per tant, tal i com estem, s’han d’eliminar tots, excepte els que gravessin les propietats, tant particulars com empresarials: les propietats sobre la terra, sobre els immobles, sobre les accions d'empreses i sobre els objectes de valor superior a 15000 € (automòbils, joies, or, plata, etc.). Això portaria a que no servís de res posar propietats a noms de empreses per a eludir impostos

L'estafa de la globalització

Voldria que mireu per casa i analitzeu en què us ha beneficiat la globalització. Exacte, ens ha portat tota una munió d’estris xinesos que s’espatllen a la mínima ocasió, i que fins i tot de vegades tenen errades de fabricació. Perquè en compreu? Quantes empreses catalanes que ho feien millor han hagut de tancar? Els polítics europeus diuen que necessitarem molts més immigrants per a mantenir el sistema. Quin sistema? El de forçar la congelació salarial? El de poder produir cada cop més barat per competir amb els xinesos? Tot això són «cuentus»!

Necessitem tot el contrari: aturar la immigració sense ofici, automatitzar les empreses al màxim, repartir el treball solidàriament i que la despesa publica sigui la necessària i imprescindible per a mantenir els serveis socials de qualitat. Si per això s'han de tancar les fronteres europees, que ho facin. I que, a més a més, creïn un aranzel específic per a cada país importador, inversament proporcional al benestar social del país importador. I si es fes aquesta política econòmica, no necessitaríem importar mà d’obra sense formació per a «mantenir el sistema de benestar social», al contrari. Aquest és un altre engany que també serveix per a reduir els salaris dels europeus.

Si Europa no s'hi avé, mes ens valdria fer-nos americans. Els americans prediquen la globalització però només la apliquen per al seu benefici, i no com els babaus dirigents europeus, que s’han cregut aquest conte de la globalització com si d’una religió es tractés. Si aconseguim la independència, econòmicament la millor solució fora constituir-nos en estat lliure associat als Estats Units d'Amèrica, perquè posats a fer el que diuen ells, almenys obtenir-ne els mateixos beneficis, no com els idiotes «dirigents» europeus que no pensen en els interessos dels ciutadans europeus, sinó només en els de les grans corporacions.

Quants anys trigaran els alemanys a adonar-se que la política restrictiva envers els països del sud europeu acabarà per portar a la recessió a Alemanya? Qui els comprarà ara els audis i els mercedes? Qui els demanarà els préstecs per a pagar aquells automòbils que fins ara deixaven al 8 per cent i el BCE us cobrava a l'1 per cent ? Babaus!

Els invents econòmics de Reagan i Tatcher

Fa anys es van inventar la borsa de nous valors i en resultà un parany per a estafar els estalvis dels treballadors. Terra va ser un exemple molt clar de com es poden col·locar 12.000 M€ en borsa i fondre’ls en menys d’un any. Ara, amb la recent crisi econòmica, ocasionada per una colla d’estafadors que han robat no només estalvis sinó fins i tot plans de pensions, tampoc els polítics n’aprenen. Però aquí algú està guanyant o fent net, i si qui realment guanyessin fossin quatre taurons, els estats els expropiarien i acabat el problema. Per molt menys d’això han bombardejat Líbia, no? Els diners són com l’energia, no es destrueixen, només canvien de mans. I, sobretot, s’han de privar totes les pràctiques borsàries de recent invenció, com això de poder comprar o vendre accions sense tenir-les i sense tenir els diners («shorting» o vendre a curt). Com pot ser que els governs ho hagin permès?

I per a solucionar tot plegat es precís també fomentar l’honradesa obligatòria de dalt a baix. Suprimir qualsevol privilegi en allò públic i eliminar qualsevol possibilitat de trampa legal en allò privat. No només s’han d’eliminar les SICAV i les fundacions de les grans empreses, sinó que també ha d’haver un major control de la despesa de l’administració, des dels petits privilegis fins a les retribucions dels polítics. És una barbaritat que la major empresa de distribució espanyola sigui propietat d’una fundació. Però això què és? Quina ètica es aquesta? 

I perdoneu-me però no veig en els partits polítics actualment representats als parlaments europeus, cap que digui res de tot això. Continuen fent les coses com si aquesta crisi fos una grip que es cura amb uns quants dies de repòs. I no es així, aquesta crisi es un gran avís de que les coses han de canviar, i molt. I finalment, i perdoneu-me per l'auto-publicitat, al final del meu llibre Històries de distracció massiva hi ha una frase d’en Francesc Pujols que defineix clarament la situació: «Catalunya és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets a la civilització europea que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó».

Miquel Manubens

BENVOLGUTS REIS D'ORIENT: PER L’ANY VINENT JO VULL LA DEVOLUCIÓ.

Fa pocs dies s’ha cel.lebrat a Barcelona la conferencia “Building a new state”, Les conclusions dels experts convidats no poden ser mes decebedores. Segons ells precisem d’uns vint-i-cinc anys per assolir la independència, amb els nostres parlamentaris corrent pel mon cercant suports com si d’organitzar una olimpíada es tractés.Una altra de les conclusions es que, segons ells, el dret internacional, prescriu als vint anys. Vol dir que una nació passat aquest temps no pot reivindicar antics tractats o drets.

Be, això es el que ells van dir, però no n’estic d’acord en aquestes conclusions. Coneixent com conec l’experiència històrica, penso que qualsevol sistema d’assolir la independència que fos tant lent acabaria en fracàs.

I no estic d’acord perquè possiblement tots aquests condicionants valguin per a nous estats que mai hagin existit, però no valen per a casos tant clars com el català, i exposaré a continuació varis exemples:

El primer exemple es que al acabar la II Guerra Mundial Alemanya queda dividida, i al caure el mur de Berlín, l’estat d’Alemanya Federal se l’annexiona sense fer cap referèndum, i havien passat quaranta-cinc anys. Per tant, queda clar per a tots els estats europeus, que el sol fet de ser nacionalment iguals ja justifica l’annexió.

          

El segon exemple es Escòcia, on no estan reclamant cap secessió d’Anglaterra, sinó que pretén accedir a la independència simplement anul·lant l’Acta de la Unió de 1707.

  

I anem al tercer, que no per ser d’un territori mes petit es menys interessant. L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presenta a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrech, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció... i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”.

Com podeu veure, per alemanys i britànics, això dels vint anys no te cap validesa.

                  

I ara que escolto parlar a molta gent de “repúbliques de casa seva” i de referèndums d’independència, m’ha vingut al cap aquest últim episodi històric, i entenc que si a partir del dia 20 de novembre la reivindicació d’un pacte fiscal o un concert econòmic, o com li vulguin dir, fracassa, els catalans tenim un camí molt mes senzill, que el nostre Parlament posi en vigor NOMES les Constitucions Catalanes de 1705, reclami a tots els altres estats europeus el compliment i respecte de tots els tractats internacionals signats abans d’aquella data pel nostre vell estat i que afecten tant a les nostres fronteres (Corbeil, Monteagudo) com a la nostra defensa (Pacte de Gènova), i per tant anul·lin qualsevol altre tractat que hagués contradit aquets o les nostres Constitucions (Pirineus, Utrech).

           

I per això no es precís ni referèndums ni res, es negocia amb el govern de Madrid la independència fiscal tant aviat com surti escollit en nou govern espanyol, i si no s’arriba a acord, el 31 de desembre el Parlament Català invalida l’estatut i posa en vigor de nou les Constitucions Catalanes a partir de l’1 de gener de 2012 a tot el territori de l’antic Principat de Catalunya, incloent la franja i la Catalunya del nord i les Balears.

Deixem-nos de “republiquetes ikea” que es un camí molt lent, perquè ho has de carregar tu, i t’ho has d’anar muntant tot a casa teva seguint el manual d’instruccions, i si us plau anem a barraca d’una punyetera vegada. El primer pas per a tot això es tenir un grup potent a Madrid que reivindiqui la independència fiscal amb fermesa, ajudi els companys de CiU en la negociació de la sobirania fiscal, però que quan aquesta fracassi, tinguin un pla B net i clar de per on hem d’anar sense perdre més el temps, ni en manifestacions, ni en referèndums, i l’únic camí així es el de la RECUPERACIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES.

       

I si es volgués tenir un suport molt majoritari a aquesta declaració, es tant senzill com acollir-se a la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola que declara “emparar i respectar els drets històrics dels territoris Forals”.  Perquè el problema de les “republiquetes ikea” es que tothom les pot comprar i muntar, i ens trobaríem al dia següent de muntar la nostra amb disset “republiquetes” iguals que la nostra, passant així del “cafè per a tothom” a la “xicòria per a tothom”. En canvi les Constitucions de 1705 no les tenia ningú mes que els catalans. 

I mentre ells parlen i parlen si ho porten o no al TC, i si ho porten, mentre esperen sentència, com no existeix el recurs previ, nosaltres anar-hi anant.